Recommends: Benjamí Tous

Repetint una formula que ja hem vist en d’altres pel·lícules, la trama d’aquesta gira al voltant d’un judici per tal d’explicar la realitat social d’un moment històric concret.

A través de les declaracions dels diversos testimonis i del comportament i reaccions dels principals actors del procés judicial, com els acusats, els advocats, el fiscal o el jutge, es trasllada temporalment a l’espectador i se’l situa en el context on es van produir els fets que es narren, descrivint-ne les inquietuds de la població, els diferents interessos contraposats o les pressions que hi havia.

En el cas concret d’aquesta pel·lícula, se’ns presenta la societat dels Estats Units de finals dels anys 60, una època de tensions i conflictes socials que va suposar un punt d’inflexió en la cultura del poble nord americà i va comportar grans canvis a tots els nivells.

Amb la impopular guerra de Vietnam com a teló de fons, i diversos moviments ciutadans que s’oposen a les institucions tradicions de l’establishment (Hippies, Panteres Negres o Moviments d’estudiants d’esquerres), la conservadora administració Nixon, acabada d’arribar al poder, pretén instrumentalitzar el judici contra 7 dirigents d’aquests moviments socials, i els acusa de conspirar en contra de la seguretat nacional.

En aquest famós judici, els advocats defensors s’enfronten a tot el poder de l’estat, interessat en una sentència exemplar que serveixi com a advertència, i que no dubtarà en retorçar la llei i fer us de totes les eines de que disposa per aconseguir un veredicte de culpabilitat… Els sona?

Sota la direcció d’Aaron Sorkin, que també signa com a guionista, ens trobem amb una llarga llista de bons actors com Eddie Redmayne, Sacha Baron Cohen, Joseph Gordon-Levitt o Mark Rylance… potser no grans figures de la passarel·la de Hollywood, però reconeguts per la qualitat dels seus treballs, i que en aquesta pel·lícula no defrauden. Actuacions sòbries, solides, creïbles, que ens ofereixen personatges amb profunditat i matisos en mig d’una trama que busca tocar-nos la fibra i despertar, en l’espectador, moderats sentiments de ràbia i impotència.

Una feina coral de qualitat que, sense ser una obra mestre del gènere, aconsegueix entretenir i emocionar el suficient com per a que, el que subscriu, la consideri una bona pel·lícula.