És sabut que la propietat i el manteniment d’un habitatge comporten una sèrie de despeses que, pel seu volum, poden ser molt significatives en la economia familiar. És per això que, en els processos de ruptura (divorci, separació de fet…) sigui un dels elements patrimonials de major discussió. Precisament pel seu volum, és molt important que es determini exactament el procés de liquidació d’aquestes despeses. Tot i això, és molt freqüent que en aquest tipus de processos (i en els de herència també, però serà motiu d’un altre article) no s’estableixi adequadament aquest aspecte de la liquidació i, per tant, sigui objecte d’importants controvèrsies que acaben en reclamacions judicials.
A Catalunya la qüestió està perfectament establerta al nostre Codi Civil, que al seu Llibre Segon, estableix:
“Article 233-23. Obligacions per raó de l’habitatge
- En cas d’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge, les obligacions contretes per raó de la seva adquisició o millora, incloses les assegurances vinculades a aquesta finalitat, s’han de satisfer d’acord amb el que disposi el títol de constitució.
- Les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l’habitatge, incloses les de comunitat i subministraments, i els tributs i les taxes de meritació anual són a càrrec del cònjuge beneficiari del dret d’ús.”
Així, respecte al préstec hipotecari per la compra (el cas més freqüent), cada cònjuge haurà de pagar allò que li pertoqui tal i com s’hagués establert a la constitució del mateix (habitualment al 50%), o al que s’hagi establert a la sentència corresponent (apartat 1 de l’article).
Però respecte a la resta de despeses, és a dir, la quota de la comunitat de propietaris, els serveis de llum, aigua, gas o telèfon, i els impostos (IBI, escombraries…) com diu l’article (apartat 2), corresponen en tot cas (si no hi ha pacte en contra) a qui s’hagi atribuït l’ús de l’habitatge.