Sobre la custòdia compartida

És ja habitual l’adopció en procediments de família  del model de custodia compartida, que es consolida com  a solució més favorable en la majoria de situacions, especialment en les de normalitat, tal i com ha vingut reiterant darrerament la jurisprudència del Tribunal Suprem, i naturalment sempre que no sigui incompatible amb l’interès del menor, posant de manifest una significativa transformació produïda a la realitat social.

El consens doctrinal és en aquest moment molt ampli en considerar que la custòdia compartida és un sistema “objectivament bo”,  dirigit a aconseguir el major benefici possible pel desenvolupament dels fills, i a entendre’l com una mesura cada vegada més normal, no ja excepcional, que permet apropar la vida dels menors a la que tenien abans de la ruptura matrimonial dels progenitors, en la mesura del que és possible en el marc de la dissolució d’una relació de parella.

Mantenir una custòdia compartida exigeix per part dels pares/mares un elevat nivell de compromís en la educació dels seus fills, en els mateixos termes que abans de la ruptura de la parella, i això comporta la necessitat d’un major nivell de contacte i de relació entre els progenitors,  el que pot dificultar la gestió  de determinades relacions personals que poden haver quedat molt malmeses en finalitzar el procés de ruptura.

Amb tot, compartir la custòdia dels fills permet, també, als pares/mares, continuar amb l’exercici “normalitzat” dels seus drets i obligacions, i fer-ho en condicions de major igualtat que en d’ altres models de custòdia, evitant així situacions de pèrdua d’integració i de desequilibri en el temps que comparteixen, superant la consideració de “guanyador/a – perdedor/a” d’un dels progenitors respecte de l’altre i fomentant la col·laboració en la presa de decisions sobre la vida dels seus fills, que en definitiva és el valor superior que s’ha de protegir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *